Amb el 2021 arribant a la seva fi, podem dir que ha estat un any marcat per una pujada sense precedents en el preu de l'energia. La pujada del gas ha arrossegat aconsegueixo el preu de la llum, que es troba en màxims històrics en aquests mesos freds de major demanda energètica. Davant aquesta situació, els més afectats busquen culpables, i no són pocs els que atribueixen la crisi energètica a un defecte estructural: és a dir, que assenyalen al model energètic europeu (i que comparteixen tots els països de l'OCDE) com a principal responsable d'aquesta escalada de preus.
Però, és això realment així? Per a respondre a aquesta pregunta és necessari entendre el model energètic. Per això, en aquest article del blog explicarem com funciona el sistema marginalista que fixa els preus de l'energia.
Un pols entre generadors i comercialitzadores
Per a començar, és important saber quins agents prenen partit en aquest mercat. D'una banda, estan els generadors d'energia, que són els qui produeixen tot tipus d'energia: eòlica, hidràulica, geotèrmica, nuclear o mitjançant combustibles fòssils. Aquests generadors bolquen l'energia que han produït a les xarxes de transport, propietat de les distribuïdores, que la faran arribar cap als consumidors finals.
Però els consumidors finals no compren l'energia als generadors. Entre totes dues parts tenim a les companyies comercialitzadores, que compren l'energia als generadors per a després cobrar als consumidors finals en funció del seu ús.
La primera pregunta que ens assalta és la següent: Si el gas està tan car, per què no comprar energia que provingui d'altres fonts més barates, com les renovables o la nuclear? Això seria el més raonable i el passo a seguir en qualsevol altre mercat. Però no és així com funcionen els models marginalistes.
Dins d'aquest model, tota l'energia s'embeni al mateix preu, independentment del seu origen. Per a entendre per què no podem accedir directament a l'energia amb preus de producció més baixos, hem de saber com funciona la compravenda d'energia entre generadors i comercialitzadores.
El Pool
Cada dia a les 12.00, els generadors venen la seva energia a les comercialitzadores per a cada hora de l'endemà. Se subhasta l'energia produïda per a cada tram horari. Els generadors fan les seves ofertes de venda i les comercialitzadores les seves de compra, i totes aquestes ofertes s'ordenen de menor a major i de major a menor, respectivament.
No es tracta d'ofertes directes, d'una comercialitzadora en concret a un generador en concret. Totes aquestes ofertes es registren i es llancen a un “*pool”, que és com es diu aquest conjunt d'ofertes de compra i de venda.
En taronja observem la funció dels generadors. Les seves ofertes s'ordenen de més barata a més cara. En blau tenim la funció de les companyies comercialitzadores, amb les seves ofertes de compra ordenades a l'inrevés: de més cara a més barata.
Aquests gràfics se superposen i ens queda un gràfic semblant a aquest. El punt on es troben totes dues línies és el que es coneix com a “punt de cassació” i és determinant. A partir d'aquest punt (des del punt de cassació cap a la dreta), els generadors no estan disposats a acceptar cap oferta de les companyies comercialitzadores. Per tant, el punt de cassació és l'oferta més alta que les comercialitzadores estan disposades a pagar per a un cert tram horari (per què, recordem, aquest procés es repeteix per a cada hora del dia).
La particularitat del sistema marginalista és que, establert el punt de cassació, totes les ofertes es vendran a les comercialitzadores per aquest preu. És a dir, el punt de cassació marca el preu al qual tots els generadors vendran la seva energia a totes les comercialitzadores per a cada franja horària. És per aquest motiu que, encara que l'energia d'un generador sigui barata i s'ofereixi a un preu molt baix, a l'hora de vendre-la aquest preu s'adaptarà al preu que marca el punt de cassació. Aquesta és la raó per la qual el gas arrossega els preus de tota l'energia, independentment dels seus costos de producció.
Un exemple pràctic
Vegem-ho amb un exemple pràctic. Aquest gràfic podria ser el “*pool” de les 12.00 hores de demà. A aquesta hora hi ha molt de sol i vent, per la qual cosa l'energia eòlica (1) i solar (2) oferta serà molt barata. No vaig agafar l'energia provinent del gas (3), que és, ara com ara, molt més cara. L'oferta més cara pel gas marca el punt de cassació i, automàticament, l'energia solar i eòlica oferta passen a vendre's al mateix preu.
Durant el 2020 ningú es va queixar del sistema. El gas, els costos del qual són altament variables, es va mantenir en uns preus baixos, per la qual cosa el punt de cassació sempre s'aconseguia a cotes raonables. Enguany, no obstant això, el preu del gas s'ha disparat per diversos motius, demostrant que aquest sistema és molt vulnerable a les fluctuacions en els costos variables de qualsevol font energètica.
Els combustibles fòssils tenen grans costos variables, mentre que l'energia renovable no. Aquest és, per tant, un sistema que afavoreix a les segones, a les fonts d'energia més competitives. Per desgràcia, continuem sent massa dependents dels combustibles fòssils, ja que l'energia generada de manera renovable no és capaç de cobrir tota la demanda. Si hi hagués suficient energia a baix cost, el punt de cassació apareixeria molt més a l'esquerra, eliminant les ofertes de gas que s'han encarit tant.
Hi ha els qui asseguren que, amb un sistema *pay as *bid podríem estalviar més, però tots els països que han adoptat aquest sistema han acabat pagant més que aquells que mantenen el sistema marginalista. Aquest vídeo explica molt bé les diferències entre tots dos.
Per això, podem dir que sí que ens trobem davant un problema estructural, però no de model energètic. El problema d'aquesta pujada resideix en la nostra dependència dels combustibles fòssils i concretament del gas, fins i tot necessari per a poder cobrir tota la demanda energètica.
コメント